Els neurofilaments, un biomarcador prometedor per predir la discapacitat a llarg termini

Detectar l’esclerosi múltiple tan aviat com sigui possible és un factor clau per poder alentir el seu curs més eficaçment. És per això que moltes de les investigacions més capdavanteres es concentren en la recerca de biomarcadors fiables que ajudin d’una banda, a identificar la “malaltia de mil cares”, com se’l coneix a aquesta malaltia que afecta més de 50 mil persones a Espanya, i de l’altre, a fer previsions sobre el seu desenvolupament amb el temps. De fet, aquesta patologia no sempre progressa de la mateixa manera. En un estudi publicat en la revista JAMA, un grup d’investigadors i investigadores espanyoles ha estudiat els nivells dels anomenats “neurofilaments sèrics” en mostres de sang preses en els primers 12 mesos després d’un primer brot d’esclerosi múltiple. La investigació ha comptat amb 578 pacients de vuit hospitals espanyols, no tractats amb fàrmacs modificadors de la malaltia.   Els neurofilaments de cadena lleugera, o NfL, són proteïnes que formen part de l’esquelet cel·lular de les neurones, o citoesquelet, l’estructura de fibres proteiques que determina la forma de les cèl·lules. Quan hi ha un dany cel·lular en aquest tipus de cèl·lules, els NfL s’alliberen al líquid cefalorraquidi i d’aquí arriben a la sang. La seva presència indica un dany axonal que està tenint lloc al pacient, la qual cosa indica un deteriorament important de les cèl·lules nervioses. Això implica que la malaltia està més activa. La idea dels investigadors és que aquest biomarcador pot donar pistes sobre l’evolució a llarg termini de la malaltia. Ja és coneguda la seva capacitat de predir els fenòmens inflamatoris aguts, com ara els brots, i la progressió de la discapacitat a curt termini. El que encara no quedava gaire clar és si podien predir el nivell de discapacitat a llarg termini. La resposta és que sí. “En aquest estudi hem analitzat diferents variables com el sexe, l’Escala Expandida de l’Estat de Discapacitat (EDSS per les sigles en anglès), l’edat del primer brot i els fàrmacs rebuts. Ens hem adonat que el millor predictor són els neurofilaments”, explica la Dra. Lluïsa Maria Villar Guimerans, cap de Servei d’Immunologia de l’Hospital Universitari Ramón i Cajal de Madrid i una de les autores de l’estudi. Concretament, explica la Dra. Villar, si hi ha una concentració d’aquests filaments de més de 10 pg per mil·lilitre de sang, el pacient està més en risc de tenir una progressió de la malaltia significativa a mitjà i llarg termini. Un pg, o picogram, correspon a una bilionèsima part d’un gram (o 10-12 g). “El que hem observat –explica Villar– és que, com ja sabíem, qualsevol tractament precoç contraresta la progressió de la malaltia. A més, per als pacients que, segons aquest biomarcador, estan més en risc de desenvolupar una alta discapacitat a llarg termini, el tractament que contraresta millor aquest risc és el d’anticossos monoclonals”. En canvi, per als pacients que mostren valors baixos dels neurofilaments a la sang, el risc de progressió de la malaltia és molt menor. “Aquests resultats ens permeten reconèixer ràpidament els pacients que necessiten un tractament de més eficàcia”, emfatitza Villar. “I això ens ajuda a refinar encara més la selecció dels tractaments i personalitzar més les decisions terapèutiques. Aquestes troballes reforcen la informació que podem obtenir d’altres marcadors en ús”, explica. Segons la investigadora, “el desafiament que tenim ara és entendre perquè aquests biomarcadors són capaços d’explicar el desenvolupament de la discapacitat. Per fer-ho, els hem de classificar i estudiar altres factors immunològics i serològics i veure què s’associa aquesta alta activitat”. Els pacients inclosos en aquest estudi no estan tractats. “De vegades –continua la investigadora– el tractament apantalla coses que estan passant. Nosaltres volem estudiar exactament el mecanisme fisiopatològic que hi ha darrere de la destrucció d’aquests neurofilaments per avançar cap a un coneixement més profund de la malaltia”. El grup de recerca de la Dra. Villar també està estudiant altres possibles biomarcadors, com la proteïna GFAP, específica de les cèl·lules cerebrals de l’astròglia, marcador que algunes investigacions associen a la progressió de la malaltia; o les molècules quimiocines, petites proteïnes que són capaces d’atreure limfòcits al sistema nerviós central quan es fa malbé; i finalment també les cèl·lules del sistema immunitari a la sang.     Luca Tancredi Barone   Font: https://jamanetwork.com/journals/jamaneurology/article-abstract/2802051    

Els neurofilaments, un biomarcador prometedor per predir la discapacitat a llarg termini

Detectar l’esclerosi múltiple tan aviat com sigui possible és un factor clau per poder alentir el seu curs més eficaçment. És per això que moltes de les investigacions més capdavanteres es concentren en la recerca de biomarcadors fiables que ajudin d’una banda, a identificar la “malaltia de mil cares”, com se’l coneix a aquesta malaltia que afecta més de 50 mil persones a Espanya, i de l’altre, a fer previsions sobre el seu desenvolupament amb el temps. De fet, aquesta patologia no sempre progressa de la mateixa manera. En un estudi publicat en la revista JAMA, un grup d’investigadors i investigadores espanyoles ha estudiat els nivells dels anomenats “neurofilaments sèrics” en mostres de sang preses en els primers 12 mesos després d’un primer brot d’esclerosi múltiple. La investigació ha comptat amb 578 pacients de vuit hospitals espanyols, no tractats amb fàrmacs modificadors de la malaltia.   Els neurofilaments de cadena lleugera, o NfL, són proteïnes que formen part de l’esquelet cel·lular de les neurones, o citoesquelet, l’estructura de fibres proteiques que determina la forma de les cèl·lules. Quan hi ha un dany cel·lular en aquest tipus de cèl·lules, els NfL s’alliberen al líquid cefalorraquidi i d’aquí arriben a la sang. La seva presència indica un dany axonal que està tenint lloc al pacient, la qual cosa indica un deteriorament important de les cèl·lules nervioses. Això implica que la malaltia està més activa. La idea dels investigadors és que aquest biomarcador pot donar pistes sobre l’evolució a llarg termini de la malaltia. Ja és coneguda la seva capacitat de predir els fenòmens inflamatoris aguts, com ara els brots, i la progressió de la discapacitat a curt termini. El que encara no quedava gaire clar és si podien predir el nivell de discapacitat a llarg termini. La resposta és que sí. “En aquest estudi hem analitzat diferents variables com el sexe, l’Escala Expandida de l’Estat de Discapacitat (EDSS per les sigles en anglès), l’edat del primer brot i els fàrmacs rebuts. Ens hem adonat que el millor predictor són els neurofilaments”, explica la Dra. Lluïsa Maria Villar Guimerans, cap de Servei d’Immunologia de l’Hospital Universitari Ramón i Cajal de Madrid i una de les autores de l’estudi. Concretament, explica la Dra. Villar, si hi ha una concentració d’aquests filaments de més de 10 pg per mil·lilitre de sang, el pacient està més en risc de tenir una progressió de la malaltia significativa a mitjà i llarg termini. Un pg, o picogram, correspon a una bilionèsima part d’un gram (o 10-12 g). “El que hem observat –explica Villar– és que, com ja sabíem, qualsevol tractament precoç contraresta la progressió de la malaltia. A més, per als pacients que, segons aquest biomarcador, estan més en risc de desenvolupar una alta discapacitat a llarg termini, el tractament que contraresta millor aquest risc és el d’anticossos monoclonals”. En canvi, per als pacients que mostren valors baixos dels neurofilaments a la sang, el risc de progressió de la malaltia és molt menor. “Aquests resultats ens permeten reconèixer ràpidament els pacients que necessiten un tractament de més eficàcia”, emfatitza Villar. “I això ens ajuda a refinar encara més la selecció dels tractaments i personalitzar més les decisions terapèutiques. Aquestes troballes reforcen la informació que podem obtenir d’altres marcadors en ús”, explica. Segons la investigadora, “el desafiament que tenim ara és entendre perquè aquests biomarcadors són capaços d’explicar el desenvolupament de la discapacitat. Per fer-ho, els hem de classificar i estudiar altres factors immunològics i serològics i veure què s’associa aquesta alta activitat”. Els pacients inclosos en aquest estudi no estan tractats. “De vegades –continua la investigadora– el tractament apantalla coses que estan passant. Nosaltres volem estudiar exactament el mecanisme fisiopatològic que hi ha darrere de la destrucció d’aquests neurofilaments per avançar cap a un coneixement més profund de la malaltia”. El grup de recerca de la Dra. Villar també està estudiant altres possibles biomarcadors, com la proteïna GFAP, específica de les cèl·lules cerebrals de l’astròglia, marcador que algunes investigacions associen a la progressió de la malaltia; o les molècules quimiocines, petites proteïnes que són capaces d’atreure limfòcits al sistema nerviós central quan es fa malbé; i finalment també les cèl·lules del sistema immunitari a la sang.     Luca Tancredi Barone   Font: https://jamanetwork.com/journals/jamaneurology/article-abstract/2802051