El diagnòstic de l’Esclerosi Múltiple, coneguda com la malaltia de les mil cares per la diversitat dels seus símptomes, és molt complex i sol requerir un cert temps.
Actualment la “regla” bàsica per efectuar un diagnòstic d’Esclerosi Múltiple requereix que es reuneixin les dues condicions següents:
- Que hi hagi proves objectives d’almenys dues àrees de pèrdua de mielina, o lesions de desmielinització, que apareguin en dues zones neurològiques diferents i separades en el temps. Això vol dir que les lesions s’han presentat en diferents llocs i diferents ocasions dins el cervell, la medul·la espinal, o el nervi òptic.
- Que s’hagin descartat objectivament la resta de malalties que poden causar símptomes neurològics similars.
Aquestes dues condicions, constitueixen el Criteri de McDonald, que va permetre el 2005 consensuar la pràctica mèdica en el diagnòstic de l’Esclerosi Múltiple i establir més aviat un diagnòstic de la patologia. No obstant això, es pot trigar mesos a obtenir aquest diagnòstic, ja que en ocasions, les proves s’han de repetir diverses vegades per poder reunir la informació necessària en les diferents zones i en diferents moments. Tot això sense comptar que, si l’afectat / a acudeix a la consulta amb un brot, en remetre aquest sense un diagnòstic establert, de vegades passen anys fins que es presenten altres símptomes o un altre atac que permet confirmar que es pateix la malaltia.
Per confirmar el diagnòstic d’Esclerosi Múltiple es necessiten dues tipologies de proves:
- L’examen físic
- Proves diagnòstiques
EXAMEN FÍSIC
Quan l’afectat es presenta a la consulta mèdica amb símptomes compatibles amb l’Esclerosi Múltiple, que no s’expliquen a priori per altres causes, el procediment habitual és elaborar una història clínica detallada, que inclogui tots els símptomes de la persona, tant passats com presents. Per a això, el metge realitzarà una sèrie d’exàmens físics per comprovar si hi ha signes que puguin explicar els símptomes o assenyalin l’existència d’una malaltia que podria ser desconeguda per a la persona.
Els signes no són el mateix que els símptomes. Els signes són senyals de la malaltia que són objectivament determinats per un metge. Alguns signes poden explicar els símptomes d’una persona, però altres no tenen un símptoma associat.
Entre els signes més comuns que pot detectar el metge durant un examen físic i que poden assenyalar anomalies neurològiques, estan:
- Un moviment ocular alterat i una reacció anormal de les pupil·les
- Canvis subtils en la parla
- Alteració dels reflexos
- Problemes de coordinació
- Alteracions sensorials
- Mostres d’espasticitat o de debilitat en els braços o cames
L’examen físic pot consistir en el següent:
- Un examen ocular, que podria revelar l’existència de danys en el nervi òptic.
- Una revisió de la força muscular, tirant i empenyent amb fermesa dels braços i les cames del pacient.
- Mesurar la coordinació, normalment amb una prova en la qual es demana al pacient que es toqui el nas amb la punta de l’índex ràpidament, primer amb els ulls oberts i després tancats.
- Un examen de la sensibilitat de la superfície corporal, que es realitza amb una agulla i amb el frec d’una ploma o un toc delicat.
- Una prova de sensibilitat vibratòria, realitzada amb un diapasó que s’aplica contra una articulació perquè el pacient experimenti una sensació de brunzit o vibració.
- Una prova dels reflexos, utilitzant un petit martell de goma.
PROVES DIAGNÒSTIQUES
L’examen físic es complementa amb proves diagnòstiques i de laboratori. La prova més determinant, capaç de detectar plaques o cicatrius que podrien estar causades per l’Esclerosi Múltiple, és la ressonància magnètica (RM). La RM permet obtenir de forma no invasiva imatges molt precises del cervell i ha suposat un avenç clau en el diagnòstic d’aquesta malaltia neurodegenerativa.
La ressonància magnètica no empra radiació, sinó magnetisme i ones radioelèctriques. Camps magnètics potents interactuen amb els àtoms d’hidrogen de l’aigua que contenen tots els teixits i fluids de l’organisme. Els senyals de radiofreqüència fan que aquests àtoms d’hidrogen alliberin energia, i els ordinadors tradueixen els canvis en imatges seccionals creuades.
És un procediment d’exploració molt sensible i pot produir imatges de lesions o de zones danyades que passarien inadvertides amb un escàner.
No obstant això, com tota prova diagnòstica, la RM té limitacions. Així, una RM anormal no implica, necessàriament, que hi hagi Esclerosi Múltiple. Hi ha altres afeccions que causen lesions cerebrals molt similars a les que produeix l’EM. I a l’inrevés, una RM amb resultat normal no descarta completament l’existència d’Esclerosi Múltiple. En un 5% de pacients en els que s’ha confirmat el diagnòstic d’Esclerosi Múltiple en base a altres criteris, la RM no mostra lesions al cervell. Aquestes persones poden presentar lesions a la medul·la espinal o poden fins i tot tenir lesions que no puguin ser detectades mitjançant la RM.
Per això, per establir un diagnòstic clar, cal avaluar tres paràmetres:
- els símptomes i els signes,
- els resultats d’una RM, i
- excloure altres patologies neurodegeneratives mitjançant proves diagnòstiques complementàries.
Proves Complementàries
Si després de realitzar l’examen físic i la RM subsisteixen els dubtes pel que fa al diagnòstic, es poden dur a terme altres proves complementàries, com les de potencials evocats i l’extracció de líquid cefaloraquidi i de sang.
Les proves de potencials evocats (PE o MP en anglès) són estudis elèctrics de diagnòstic que poden mostrar si hi ha hagut una disminució en el flux de missatges a diverses parts del cervell. Sovint delaten la presència de cicatrius al llarg de les vies nervioses que no es poden detectar d’una altra manera.
El líquid cefaloraquidi, extret mitjançant una punció lumbar, s’examina per tal de detectar els nivells de certes proteïnes del sistema immunològic i la presència d’anticossos anomenats “bandes oligoclonals“. Aquestes bandes indiquen una resposta immune en el sistema nerviós central i es troben en el fluid cerebroespinal del 90% al 95% de les persones amb Esclerosi Múltiple. No obstant això, també són presents en altres malalties. Per tant, les bandes oligoclonals per si mateixes no poden considerar-se com una prova definitiva de l’existència d’EM, essent només un complement de les proves ja esmentades.
No hi ha cap marcador bioquímic específic associat a l’Esclerosi Múltiple que es pugui detectar en una anàlisi de sang, però aquestes anàlisis si serveixen per descartar de manera positiva altres causes de símptomes neurològics similars, com la malaltia de Lyme, un grup d’afeccions conegudes com “malalties col·lagen-vasculars”, certs desordres hereditaris poc comuns i la SIDA. Per això, les anàlisis de sang es fan servir com a prova d’exclusió, tal com s’ha comentat anteriorment.
Información relacionada:
