Els mesuraments del gruix de la retina de l’ull, la capa de cèl·lules nervioses que recobreix la part posterior de l’ull, es podrien fer servir per predir la progressió de la discapacitat i les recaigudes en persones amb esclerosi múltiple, segons un estudi clínic realitzat a Àustria.
L’estudi, “Avaluació dels paràmetres de gruix de la capa retinal com a biomarcadors en una cohort d’esclerosi múltiple del món real“, es va publicar a la revista Eye and Brain.
A l’esclerosi múltiple (EM), l’aprimament de les capes retinianes externes i més profundes s’ha relacionat amb una reducció del volum cerebral. Els mesuraments de dues capes específiques de la retina, la capa de fibres nervioses de la retina peripapilar (pRNFL) i la capa de cèl·lules ganglionars macular i plexiforme intern (GCIPL), es consideren biomarcadors de neurodegeneració i progressió de la malaltia.
Estudis previs han establert que els pacients amb un gruix de pRNFL de 88 micròmetres (mcm) o menys, i un gruix de GCIPL de menys de 70-77 mcm, tenen més risc d’experimentar un empitjorament de la discapacitat. La pèrdua de GCIPL superior a 1,0 mcm i pRNFL superior a 1,5 mcm per any s’associen amb un empitjorament funcional i cognitiu.
Per contra, s’ha suggerit que l’engruiximent de la capa nuclear interna (INL) de la retina és un marcador d’inflamació relacionada amb l’EM i està relacionat amb l’aparició de recaigudes.
Curiosament, el volum d’INL disminueix en els pacients que responen als tractaments modificadors de la malaltia (DMT).
No obstant això, atès que aquests mesuraments generalment s’obtenen de pacients en entorns experimentals controlats, els investigadors de la Universitat Mèdica de Viena van plantejar la hipòtesi que les taxes d’aprimament/espessiment poden no assemblar-se a les observades al món real.
Per tant, l’equip es va proposar determinar la utilitat dels mesuraments de la capa retinal per predir la progressió i la recaiguda de la discapacitat en un grup de pacients amb EM del món real.
Els investigadors van examinar inicialment un total de 1331 pacients amb EM. Les seves dades clíniques es van obtenir de la base de dades de Vienna MS (VMSD), que incloïa diversos paràmetres com la demografia, el curs de la malaltia, les troballes diagnòstiques i l’historial de DMT.
Es va incloure a l’anàlisi final els pacients diagnosticats després dels 18 anys, amb tomografia de coherència òptica (OCT) disponible i amb un o més anys de seguiment clínic. Cal destacar que l’OCT és una tècnica d’imatges d’alta resolució no invasiva que avalua les diferents capes de la retina.
Al grup final hi havia un total de 60 pacients, que van ser seguits durant una mitjana de tres anys. Els gruixos de pRNFL, GCIPL i INL es van determinar basant-se en escanejats d’OCT. Els mesuraments es van dur a terme de manera transversal, cosa que significa que es van determinar a l’exploració inicial quan va començar l’estudi, i de forma longitudinal o amb el temps.
Entre els participants, 41 (68,3%) van tenir com a mínim una recaiguda i 24 (40,0%) van experimentar progressió de la discapacitat després d’una mitjana de 3,8 anys. Al final de l’estudi, la puntuació mitjana de l’escala expandida de l’estat de discapacitat (EDSS) va ser d’1,5, fet que indica una discapacitat mínima. Els gruixos mitjans per a pRNFL van ser 92,0 mcm, GCIPL 74,8 mcm i INL 34,9 mcm.
Els pacients que van experimentar progressió de la discapacitat havien reduït significativament el gruix de pRNFL i GCIPL en comparació dels que estaven estables.
Mitjançant anàlisi estadística, els investigadors van trobar que els pacients amb un gruix GCIPL inferior a 77 mcm, o un pRNFL igual o inferior a 88 mcm, mesurat a l’inici de l’estudi, tenien un risc de tres a quatre vegades més gran de progressió de la discapacitat.
El risc d’aquesta progressió de la discapacitat augmentava gairebé sis vegades si l’aprimament de GCIPL era de 1 mcm o més per any, i si l’aprimament de pRNFL era de més d’1,5 mcm per any.
En pacients amb recaiguda, l’INL es va engrossir una mitjana de 0,9 mcm i es va aprimar 0,3 mcm en pacients sense recaiguda. Estadísticament, els investigadors van trobar que l’engruiximent d’INL es va associar amb més probabilitat de recaiguda. Tot i això, el gruix de l’INL mesurat a l’inici de l’estudi no va poder predir la progressió de la discapacitat.
“El gruix de la INL podria ser un paràmetre valuós per capturar l’activitat de la malaltia inflamatòria i es pot considerar com una mesura de resultat per als assajos de tractament, encara que la seva aplicabilitat potencial com a biomarcador en pacients individuals sembla limitada”, van comentar els investigadors. “El nostre estudi mostra que el mesurament transversal i longitudinal de l’aprimament de GCIPL i pRNFL és fiable com un biomarcador de l’empitjorament de la discapacitat en un entorn del món real. Per contra, l’engruiximent de l’INL és un marcador prometedor de recaiguda“.
