La neuromielitis òptica (NMO) és una malaltia autoimmune inflamatòria del sistema nerviós central, amb seqüeles neurològiques importants que poden portar a discapacitat neurològica funcional greu i irreversible
Resultats d’un estudi observacional, analític, ambispectivo, en una cohort de pacients amb NMO entre gener de 2015 i juliol de 2021, que buscava determinar els factors associats a una major discapacitat en pacients amb NMO.
Es postula que factors com a major edat en el moment de l’inici, la freqüència més gran de recaigudes, especialment en el primer any, la gravetat i la pobra recuperació de la primera recaiguda, la càrrega de lesions en el tronc encefàlic en la ressonància i el retard de l’inici del tractament crònic poden indicar un pitjor pronòstic.
Es va trobar que tenir curs amb recaigudes de la malaltia és predictiu d’una discapacitat major (EDSS ≥ 6). Altres estudis també han ressaltat que les recaigudes en el NMO confereixen un mal pronòstic; això s’explica per l’efecte acumulatiu sobre el mal neurològic de cada episodi agut.
El 80% dels pacients va presentar recaigudes de la malaltia en el seguiment i el 46% les va tenir durant el primer any de la malaltia. Aquestes dades també es presenten en un estudi realitzat al Regne Unit i el Japó en el qual es va avaluar el curs de la malaltia i es va descobrir que el 86% dels pacients tenia un curs amb recaigudes.
Fundació GAEM impulsa la innovació biomèdica per a trobar una cura per a l’esclerosi múltiple i millorar la vida de més de 55.000 persones a Espanya. Dona suport a la seva labor de recerca i sensibilització sobre aquesta malaltia que no té cura.
És possible pensar que les recaigudes es presenten de forma més freqüent en els pacients que no tenen tractament immunosupressor o que no ho reben de manera contínua, com es va descriure en un estudi de cohorts en el qual el 81% dels pacients sense tractament va presentar recaigudes. No obstant això, en el present estudi només quatre pacients (3,6%) no van rebre tractament crònic i, encara que la no continuïtat es va presentar en un percentatge més alt (44,7%), això no es va associar amb major discapacitat durant el seguiment, per la qual cosa poden existir altres factors que seria interessant determinar, però que no són de l’abast d’aquesta recerca.
Igual que en el present estudi, publicacions prèvies han descrit la relació de l’EDSS basal alta amb una discapacitat major (EDSS ≥ 6) durant el seguiment. Un altre estudi multicèntric va informar que una major discapacitat residual després del primer episodi incrementa el risc per a una discapacitat major (EDSS = 6).
Una de les limitacions d’aquest estudi és que, malgrat incloure 125 casos d’una malaltia poc prevalent, es va realitzar en un sol centre de referència, per la qual cosa els resultats trobats en aquesta cohort només poden donar compte de l’observat en aquest lloc. Seria interessant realitzar aquest mateix estudi incloent una cohort multicèntrica per a validar els resultats aquí publicats.
Una altra de les limitacions és que l’EDSS es va desenvolupar per a avaluar a pacients amb esclerosi múltiple i, encara que històricament s’ha utilitzat en l’avaluació de pacients amb NMO, aquesta puntua de manera important l’afectació motora i dóna poc pes a l’afectació visual, per la qual cosa alguns pacients amb afectacions visuals greus resulten amb menor discapacitat. Per l’anterior, es fa necessari el desenvolupament i la difusió d’una escala de discapacitat específica per al NMO.
En conclusió, el curs amb recaigudes de la malaltia i una EDSS alta després de l’inici són predictors per a desenvolupar una discapacitat major durant el seguiment.
Adaptació d’un artícule de Revista la Neurología
