Esclerosi múltiple benigna versus esclerosi múltiple agressiva: cerca de pistes

Identificar els marcadors de progressió de la malaltia a l’esclerosi múltiple (EM) que assenyalen un curs benigne de la malaltia és un desafiament important.

 

La progressió de l’esclerosi múltiple pot variar àmpliament entre individus, i alguns pacients mai no adquireixen discapacitats significatives, una condició anomenada EM benigna, mentre que altres perden la seva capacitat per realitzar les activitats de la vida diària, cosa que es coneix com a EM agressiva. Saber com predir el curs de l’EM d’una persona és fonamental per a una atenció de qualitat, ja que les diferents estratègies terapèutiques beneficiaran més els que tenen més probabilitats de tenir un pitjor pronòstic davant dels que tenen més probabilitats de fer-ho bé.

Els científics sovint busquen als gens d’una persona per intentar explicar el comportament individual de l’EM. Però Mark Freedman, MD, professor de neurologia a la Universitat d’Ottawa, al Canadà, sospita que altres factors juguen un paper més important.

Freedman va assenyalar els estudis que van involucrar bessons i famílies en general, com un exemple en què la genètica sembla jugar un paper secundari en la progressió de l’EM. Els bessons idèntics mostren més probabilitats de compartir les mateixes característiques de la malaltia, tanmateix les seves correlacions no són perfectes, de fet, només del 30 al 50%, malgrat els antecedents genètics idèntics.

De manera similar, l’EM pot afectar diversos membres de la mateixa família, delatant un component genètic, així i tot, com assenyala Freedman, “alguns tenen un curs molt benigne, alguns tenen un curs molt maligne, alguns tenen recaigudes i alguns mostren símptomes progressius. Sembla clar que no és només una qüestió de genètica“.

Els trasplantaments de medul·la òssia també qüestionen la contribució dels gens a la progressió de l’EM. Aquests trasplantaments essencialment reemplacen el sistema immunitari dels pacients sense alterar-ne l’estructura genètica.

El neuròleg va destacar 24 casos en què els receptors de trasplantaments van deixar de tenir atacs/recaigudes després del procediment. Un altre estudi va mostrar que l’atròfia cerebral en pacients amb EM va disminuir comparada amb els grups de control de la mateixa edat durant cinc anys després del procediment.

Llavors, si és degut tot als gens“, es pregunta Freedman, “no començarien a mostrar activitat de la malaltia novament? No començarien a tornar a progressar?

Fins ara, les puntuacions de l’Escala ampliada de l’estat de discapacitat (EDSS) dels pacients i la durada de l’EM semblen ser els predictors més sòlids d’un curs benigne. Cal destacar que les puntuacions de l’EDSS s’utilitzen habitualment a l’EM com a mesura de discapacitat.

Una revisió sistemàtica d’estudis sobre EM benigna va indicar que només tenir una recaiguda en els primers cinc anys del trastorn i una EDSS de no més de dos després de cinc anys i no més de tres després de 10 anys proporciona l’evidència més sòlida que un pacient desenvolupa esclerosi múltiple benigna.

En un estudi retrospectiu de 175 pacients amb EM benigna, realitzat a la Clínica d’EM de l’Hospital d’Ottawa, Freedman i els seus col·legues van monitoritzar pacients amb EDSS de no més de tres i amb 10 anys de durada de la malaltia. Al cap de 20 anys, van comparar qui encara tenien EM benigna i qui ja no.

En aquell moment, van trobar que el 34% dels pacients havien progressat a una forma d’EM que ja no era benigna (malaltia més activa). Tot i això, aquesta proporció es va reduir depenent de la puntuació EDSS inicial dels participants. Específicament, aproximadament el 28,2% dels pacients amb EDSS menors de dos anys havien progressat, igual que aproximadament el 18,4% dels que tenien EDSS menors d’un any.

En vista d’aquestes dades, Freedman ha assenyalat que una definició d’EDSS de tres o menys al cap de 10 anys “certament no és una definició apropiada per a l’EM benigna i realment no li dona seguretat que aquests pacients continuaran sent benignes“. “L’EM no sempre es reflecteix a la puntuació de l’EDSS“, ha afegit.

Els investigadors recomanen definir l’EM benigna com a EDSS d’un o menys, l’absència de qualsevol discapacitat i la capacitat de treballar després de 15 anys de durada de la malaltia.

Certs atacs primerencs també semblen mostrar un fort valor pronòstic a la progressió de l’EM. Aquells que involucren les regions cerebrals piramidals i cerebel·loses, o la bufeta, per exemple, tendeixen a mostrar canvis duradors a l’EDSS dels pacients.

La quantitat de lesions per ressonància magnètica al cervell d’un pacient també es correlaciona amb la progressió. En un estudi, els pacients amb 10 lesions o més tenien més probabilitats de tenir una EDSS de sis als 20 anys de seguiment. Per contra, una altra investigació va mostrar que no desenvolupar noves lesions cerebrals o de la medul·la espinal durant tres anys des de l’inici de l’EM es va associar amb un risc general de desenvolupar EM secundària progressiva del 0,9% davant del 53,1% cas duna nova lesió.

Segons Freedman: “l’única manera de saber que aquests pacients seran benignes és seguir-los a llarg termini“.

Pel que fa a la qüestió de la naturalesa (genètica) versus la criança, Freedman creu que “la naturalesa pot dictar en cert grau la susceptibilitat, però no necessàriament el curs de la malaltia“. Freedman creu que “potser la naturalesa tingui una mica de participació, tanmateix la criança probablement serà més important“.

 

Estudi presentat a ACTRIMS 2021

Llegir l’article original a News Today