Esperança de tractament per als casos d’esclerosi múltiple que no responen als fàrmacs actuals

Molts casos d’esclerosi múltiple no responen al tractament amb interferó. Científics de la Universitat de Duke han trobat una explicació i una possible solució.

Les malalties neurològiques són tristament fascinants. D’aquí la seva complexitat i la manca de tractaments curatius per a bona part d’elles. L’esclerosi múltiple és un exemple prototípic. La malaltia implica que el sistema immunitari es torni contra el propi individu; com a conseqüència, la capa que cobreix les nostres fibres nervioses, la mielina, es perd.

La pèrdua de mielina i les cicatrius que va deixant (esclerosi) ocasiona que els impulsos nerviosos no es transmetin bé des de la perifèria al cervell i viceversa. Les conseqüències finals són un conjunt de símptomes com visió doble o borrosa, fatiga i alteracions motores.

La gran complexitat sorgeix perquè encara no es sap amb certesa què desencadena tot aquest procés. Més encara, les investigacions recents apunten que les causes poden variar significativament d’un malalt a un altre.

Aquesta concepció sembla veure’s confirmada per una investigació recent, que va trobar una possible causa de la manca de resposta efectiva al tractament amb els fàrmacs actuals de molts malalts. La causa no és altra que els diferents mecanismes biològics de la malaltia. La investigació, publicada recentment a la revista Nature Neuroscience, obre la porta a nous tractaments.

 

Tratamiento para la esclerosis múltiple

 

ELS INTERFERONS NO FUNCIONEN PERQUÈ EL PROBLEMA ÉS UN ALTRE

 

“Hem trobat què marca la diferència en la resposta”

Així de segura es mostrava una de les autores de l’estudi, la professora de la Universitat de Duke Mari Shinohara. El millor d’aquesta notícia? Que ja han identificat un compost que sí que pot funcionar en els casos en què el tractament amb interferons no funciona. Però anem per parts.

En l’actualitat la primera línia de tractament per a la modificació del curs de l’esclerosi múltiple és el tractament amb interferó beta, un grup de fàrmacs que modulen la resposta del sistema immunitari. Els efectes secundaris no són molt agradables, però són millors que la segona opció de tractament, fàrmacs com el Natalizumab que disminueix l’activitat del sistema immunitari.

Un percentatge significatiu de malalts no respon bé a l’interferó beta, un fàrmac que a més és car. Per què succeeix així?

Des de l’any 2012 l’equip de la Dra. Shinohara havia descobert que l’interferó actuava inhibint l’activitat d’una proteïna (més aviat un complex protèic) del sistema immunulògic, l’inflamasoma NLRP3. El NLRP3 sembla influir en què el sistema immunitari de les persones amb EM no funcioni adequadament. La sorpresa va venir en descobrir que fins i tot en ratolins sense l’inflamasoma, la malaltia es manifestava i l’interferó no provocava cap benefici. Què passava?

En l’actual investigació van descobrir que la malaltia en aquests ratolins es devia a l’activitat de dues altres substàncies anomenades CXCR2 i LTBR. Van identificar un fàrmac que pot bloquejar l’activitat d’aquestes dues substàncies i millorar la simptomatologia en els animals.

I EN LES PERSONES QUÈ?

Sí, ja ho sabem, fins aquí tot l’estudi ha estat realitzat en aquestes adorables ratetes de laboratori. Passa el mateix en els éssers humans? Els investigadors van escodrinyar en una base de dades de pacients d’esclerosi múltiple i van trobar que en aquells en què l’interferó no funcionava, l’expressió de CXCR2 i LTBR estava desregulada.

Fins aquí les evidències acumulades, ara queda la millor part, les esperances que genera l’estudi. En primer lloc, creuen que aquesta investigació pot portar a crear tractaments per a aquells que actualment no compten amb un efectiu en el mercat. I en segon lloc, els investigadors consideren que s’ha de fer un test genètic per esbrinar si els pacients amb EM tenen elevats els nivells de CXCR2 i LTBR, de ser així s’ha de posar en dubte el benefici de l’interferó.

Queda molta investigació per davant, però l’estudi és sòlid i els investigadors porten anys treballant sobre aquesta línia d’investigació. Els resultats finals poden valer l’espera.

Font original: TiTi / Neurodegeneració

Referències:    

  • Inoue, M et al.  (2016). An interferon-[beta]-resistant and NLRP3 inflammasome-independent subtype of EAE with neuronal damage. Nature Neuroscience. doi:10.1038/nn.4421
  • Manke, K. (07/11/2016      ). Mapping the biology of drug-resistant multiple sclerosis. Duke University. Retrieved from https://today.duke.edu/2016/11/mapping-biology-drug-resistant-multiple-sclerosis