En l’esclerosi múltiple, la integritat talàmica es veu afectada directament per la desmielinització i la pèrdua neuronal, i indirectament per les lesions de la substància grisa/blanca fora del tàlem
En aquest estudi s’ha volgut avaluar l’eficàcia d’ocrelizumab en comparació amb interferó beta-1a (IFNβ1a)/placebo) sobre la pèrdua de volum talàmic
Introducció
El tàlem alberga diversos nuclis de relleu amb extenses connexions corticals i subcorticals. Es veu afectat per l’esclerosi múltiple (EM) per desmielinització mediada per inflamació, neurodegeneració primària d’axons i neurones, i/o degeneració axonal anterògrada/retrògrada a causa de desmielinització. Per tant, el canvi en el volum talàmic pot reflectir no sols un mal local sinó també més ampli relacionat amb l’EM en tot el sistema nerviós central.
La pèrdua de volum talàmic ocorre d’hora en l’EM. A més, la pèrdua de volum talàmic s’associa amb la progressió de la discapacitat, mesura per canvis en l’Escala ampliada de l’estat de discapacitat (EDSS) i deterioració cognitiva.
Les anàlisis post hoc d’assajos controlats aleatoris en esclerosi múltiple remitent recurrent (EMRR) han demostrat que la pèrdua de volum talàmic es va reduir amb les teràpies modificadores de la malaltia (DMT) en comparació amb placebo (p. ex., laquinimod,13 fingolimod,14 i siponimod) o en comparació amb un tractament actiu.
Fundació GAEM impulsa la innovació biomèdica per a trobar una cura per a l’esclerosi múltiple i millorar la vida de més de 55.000 persones a Espanya. Dona suport a la seva labor de recerca i sensibilització sobre aquesta malaltia que no té cura.
Resultats
Ocrelizumab va reduir efectivament la pèrdua de volum talàmic en comparació amb IFNβ1a/placebo. Els efectes del tractament primerenc sobre la preservació del teixit talàmics van persistir amb el temps. La pèrdua de volum talàmic podria ser un marcador sensible potencial de mal tissular persistent.
Independentment de les causes de la pèrdua de volum talàmic, els resultats suggereixen mecanismes comuns entre els pacients tractats amb ocrelizumab amb RMS i EMPP que donen com a resultat taxes similars de pèrdua de volum talàmic, quan la nova inflamació focal i les recaigudes s’anul·len essencialment. L’efecte del tractament és evident a partir de la setmana 24 en esclerosi múltiple remitent recurrent (EMRR), però només a partir de la setmana 120 en esclerosi múltiple secundària progressiva (EMSP), una diferència probablement impulsada per la pseudoagrafia que afecta els pacients tractats amb IFNβ1a31,32 i parcialment reversible quan es canvia a ocrelizumab. Aquests mecanismes comuns semblen ser irreversibles, malgrat l’ús d’una teràpia d’alta eficàcia, la qual cosa subratlla la necessitat de tractar abans als pacients amb EM amb DMT d’alta eficàcia per a preservar el teixit cerebral.
El nostre estudi té limitacions. No mesurem lesions talàmiques que poguessin permetre la discriminació entre efectes directes i indirectes sobre el canvi de volum. La inflamació dins de la substància grisa profunda és menys intensa, generant un menor contrast entre la substància grisa profunda afectada i la no afectada que la inflamació en la substància blanca, la qual cosa dificulta la seva apreciació en la ressonància magnètica convencional. A més, el grup de placebo de EMRR podria haver ajudat a comprendre millor la disminució del volum talàmic accelerat inicial al braç de IFNβ1a.
En conclusió, els nostres resultats mostren que ocrelizumab redueix efectivament la pèrdua de volum talàmic en pacients amb EMRR i EMSP, amb la grandària d’efecte més alt en comparació amb el cervell complet, la substància blanca i la substància grisa cortical. A més, ocrelizumab ajuda a preservar el volum talàmic quan s’inicia abans. Aquestes troballes, juntament amb l’associació entre el volum talàmic i la discapacitat, suggereixen que el mesurament de la pèrdua de volum talàmic pot ser un biomarcador particularment útil per a avaluar els efectes del tractament en la prevenció del mal tissular.
