Ana Torrado i Vicens Oliver

Ana Torrado: “Tot el que puc, jo ho faig. Amb un somriure”

 

Un dia de fa 23 anys, Ana estava donant una formació en l’empresa d’assegurances on treballava. Era una jove brillant, amb ganes de menjar-se el món, imparable. Amb els seus 27 anys i una formació com a mestra, ni coneixia el sentit de la paraula “fatiga” o cansament. Vivia a Galícia i començava a apuntar-se a una vida que no imaginava especialment complicada.

De sobte, va començar a no veure bé d’un ull. En menys de 24 hores estava tombada en un hospital, totalment cega. Confusa, enfadada, preocupada.

La malaltia li ha donat a Ana més del que li ha llevat. Ara té una mirada més àmplia, ha après a parar, a cuidar-se, a respectar els seus temps. I si trobés a Ana de fa 23 anys, aquesta Ana plena de por, ràbia i incertesa, no dubta: li abraçaria fort i li diria “No et preocupis, et transformaràs en una persona millor”.

 

Vicens Oliver: “Em va costar fer el salt, però el vaig fer. Vaig provar anar en cadira de rodes”

 

En el moment que li van diagnosticar esclerosi múltiple, gestionava una petita empresa familiar de tractament d’aigües. La notícia el va afectar de tal forma que no sabia realment el que era l’esclerosi múltiple. Era una en una època en la qual Internet encara no havia començat a fluir i no podia buscar informació. Realment no sabia el que era.
En la seva etapa final de la seva vida professional en actiu, anava en crosses, però aguanto poc perquè no podia fer dos passos. “Em va costar fer el salt, però el vaig fer. Vaig provar anar en cadira de rodes. D’una banda, vaig sentir que em donava més llibertat. Però, d’altra banda, tenia el temor que veia que cada vegada podia caminar menys. I que seria més dependent de la cadira. Canvies el ser dependent per la llibertat i el poder desplaçar-te i gaudir de la vida”.