Juan José Amate corre i dona els seus passos per l’esclerosi múltiple

· L’EMtrevista ·

Juan José Amate Molina

“Ajudar per una bona causa, sense que et costi un esforç addicional, és difícil de rebutjar”

 

Per Juanjo Amate, esportista habitual, l’esport ha estat sempre una part clau en la seva vida. Però des que li van diagnosticar esclerosi múltiple el 2008, és molt més, s’ha convertit en la seva manera de donar a conèixer i sensibilitzar a la societat sobre el que significa viure amb aquesta malaltia.

Als seus recentment complerts 50 anys, i amb el seu nou repte solidari per l’esclerosi múltiple ja en marxa, segueix corrent per l’esclerosi múltiple i sent fidel al lema que sempre ho acompanya: “Rendir-se no és una opció”.

 

Et van diagnosticar als 39 anys, com et va afectar saber que tenies esclerosi múltiple?

Un matí em vaig aixecar amb la boca “embuatada” i amb formigueig a les mans. Quan vaig sortir a córrer, em vaig adonar que no anava dret, m’anava cap a un costat. Recordo que quan una doctora em va deixar anar que tenia esclerosi múltiple – amb molt poc tacte, per cert -, vaig pensar en una cadira de rodes, més que res per desconeixement del que era aquesta malaltia. I la veritat és que vaig passar uns dies fotut fins que ho vaig assimilar.

Passat un temps després del tractament a l’hospital, els símptomes van remetre gairebé per complet. En l’actualitat, després d’un petit brot aquest estiu (després de 8 anys sense cap) segueixo amb tos i molèsties de deglució.

 

De quina forma saber que tens EM ha comportat canvis en el teu dia a dia, en la teva forma de veure la vida?

En alguna ocasió he comentat que el fet de tenir esclerosi múltiple m’ha fet millor persona (que no és que abans no ho sigués), i he rebut alguna crítica per part d’algun malalt per dir això. Però crec que la perspectiva amb la qual ara veig les coses és molt més positiva, dono importància a les coses que de veritat la tenen i gaudeixo els dies minut a minut.

 

Ets president de l’Associació de Clubs d’Atletisme de Jaén, has practicat sempre esport?

Sí, però no atletisme. De jove vaig jugar al futbol i futbol sala, després a l’squash també. Però arran de tenir la malaltia vaig començar a córrer, i us comento el perquè. A Jaén tenim una carrera internacional molt coneguda, “La noche de San Antón”, en la qual participem moltíssima gent, siguin corredors o no. Doncs bé, el brot inicial amb el qual em van diagnosticar l’esclerosi múltiple em va donar pocs dies després d’haver corregut aquesta carrera. Quan l’hi vaig comentar al neuròleg, em va dir que possiblement això de córrer s’havia acabat per a mi. Quan vaig sortir de l’hospital al cap dedues setmanes, tenia claríssim que seguiria corrent, i fins avui.

 

De quina forma t’ajuda l’esport a conviure amb la malaltia?

En aquella època no era normal que els metges davant qualsevol malaltia mitjanament seriosa recomanessin fer esport, això ha canviat. En el meu cas, a part dels beneficis físics inqüestionables, la part psicològica de l’atletisme pel que fa a seguir una rutina, l’esforç, la constància, aclarir el cap amb l’esport i moltes coses més, sé que em fan no pensar que estic malalt.

 

Per què “12 Maratons, 12 Mesos”?

En principi, i encara que no ho sembli, no sóc molt partidari de fer barbaritats. Però després d’haver fet unes quantes maratons, moltíssimes carreres menors i alguna ultra, vaig pensar que ho podria fer.

A més portàvem diversos anys fent quedades a la carrera “San Antón“, amb samarretes de l’Associació de Jaén d’Esclerosi Múltiple (AJDEM), volíem intentar calar més per donar-li visibilitat i obtenir uns dinerets per a l’Associació, se’m va ocórrer el de les 12 maratons en un any.

 

Per què ara “10 anys amb EM, 25.000km corrent”, què esperes d’aquest nou repte?

S’han donat diverses circumstàncies, perquè no tenia idea de repetir el de l’any passat. Va ser un any molt dur, ja no només pel físic, sinó també per l’enorme desgast que va suposar buscar patrocinadors, fer publicitat del repte i màrqueting de diverses peces diferents que vaig dissenyar, tot això amb molt poca ajuda.

No obstant això, el brot d’aquest estiu, després de molts anys fenomenal, em va fer “despertar” i tornar a replantejar-me les coses. Això, unit al fet d’entrar en contacte amb la Fundació GAEM, m’ha impulsat a seguir lluitant per la visibilitat de l’EM.

 

A més de recaptar fons a través del Mi Grano de Arena, donaràs els teus passos a Yo Doy mis Pasos per l’EM. Què et va atreure de “Yo Doy mis Pasos”? Tres adjectius amb què definiries aquesta campanya.

Bé, jo utilitzo aplicacions gratuïtes de mòbil per visualitzar els meus entrenaments. I quan vaig descobrir “Yo Doy mis Pasos”, no vaig dubtar. Ajudar en una bona causa, sense que et costi un esforç addicional, crec que és difícil de rebutjar.
Em sembla una campanya solidària, accessible i il·lusionant.

 

Com et prepares, tenint en compte la malaltia, per una prova esportiva? On t’informes o assessores si et sorgeixen dubtes?

Depenent de l’objectiu a aconseguir, així duc a terme la preparació. Normalment surto 5 dies a entrenar i la planificació la faig sabent que els dimarts paro (algun dimecres també perquè s’allarga la cosa), ja que els dilluns a la nit em punxo Avonex i noto els efectes secundaris.

Respecte als entrenaments, ja tinc certa experiència, però l’any passat vaig estar controlat per un entrenador nacional i, en cas de dubte, acudeixo a ell. No tinc un equip de neuròlegs que em supervisi. Vaig a revisió cada 6 mesos i quan comento el que faig a algun dels especialistes amb qui tinc més confiança, em solen dir que si em va bé que segueixi.

 

Consideres que hi ha suficient informació per a les persones amb EM que vulguin començar a practicar una activitat física?

Com he dit abans, crec que el tema ha evolucionat bastant i els facultatius assessoren bé. De totes maneres, per una pràctica més exigent sempre recomano l’assessorament d’algun professional. Conec massa casos de gent que es deixa portar pel que llegeix a internet i a la llarga ho paga.

 

Comparteix amb nosaltres alguna cosa que t’hagi aportat l’EM

L’any passat, amb el motiu de “12 Maratons, 12 Mesos”, vaig conèixer a moltíssima gent al llarg del territori nacional; alguns casos trigaré a oblidar-los, de fet segueixo en contacte amb molta d’aquesta gent. Se’m ve al capdavant la primera marató del repte, a Múrcia, que just en passar la línia de meta molt fastiguejat, a terra, se’m va acostar un senyor, amb crosses, que em va dir que tenia EM i que després de portar diversos dies a la seva casa sense sortir, havia decidit sortir per veure’m i conèixer-me. Us podeu imaginar l’abraçada que li vaig donar, les llàgrimes que se’m van saltar i la força que això em va transmetre per seguir amb el repte.

 

 

Notícia relacionada:

50 mitges maratons per l’esclerosi múltiple, repte solidari per l’esclerosi múltiple”.