TRACTAMENTS DE L’ESCLEROSI MÚLTIPLE

Revisió dels principals tractaments de l’esclerosi múltiple

En l’Esclerosi Múltiple es produeix una alteració en la regulació de la resposta del Sistema Immunitari del pacient, en la qual cèl·lules immunitàries hiperactivades arriben al sistema nerviós central. Aquí, desencadenen una reacció inflamatòria, ataquen i destrueixen la mielina, i danyen les cèl·lules que la produeixen, els oligodendròcits.

En conseqüència, el bon funcionament del sistema nerviós central es veu alterat, generant-se disfuncions motores i cognitives que poden traduir-se en un ampli ventall de símptomes, segons la persona i tipus d’esclerosi múltiple.

Ara per ara no existeix cap tractament curatiu per a l’esclerosi múltiple. Les teràpies disponibles estan dirigides a modificar l’evolució de la malaltia i a pal·liar els seus símptomes, controlant els episodis de neuroinflamació, però no la neurodegeneració. Aquesta és una de les raons fonamentals per la qual tot just hi ha opcions terapèutiques per a persones amb formes progressives d’EM.

El tractament dels símptomes associats a l’Esclerosi Múltiple s’ha abordat des de dos prismes diferents, necessaris i complementaris:

  • el farmacològic, per intentar modificar el curs de la malaltia,
  • i el rehabilitador, dirigit a preservar i conservar la funcionalitat en la vida diària.

En aquest document resumim l’abordatge farmacològic, concretament les teràpies actualment disponibles, i les noves estratègies terapèutiques en curs d’investigació.

 

TERÀPIES FARMACOLÒGIQUES ACTUALS

Els tractaments comercialitzats estan enfocats a dos estats de l’esclerosi múltiple:

a) El tractament dels brots

Els brots o recaigudes són tractats amb corticoides o corticosteroides, que per les seves propietats antiinflamatòries poden reduir la seva durada i gravetat. Els corticoides són una varietat d’hormones del grup dels esteroides (produïda per l’escorça de les glàndules suprarenals) i els seus derivats.

Els corticoides tenen efectes en un gran nombre de mecanismes fisiològics de l’organisme, incloent aquells que regulen el sistema immunitari. Especialment, tenen una acció antiinflamatòria i antial·lèrgica. A més, mantenen la concentració de sucre en la sang, la pressió arterial i la força muscular, i col·laboren en l’equilibri electrolític entre sals i aigua.

Una de les seves propietats principals és aturar el desenvolupament de determinades reaccions immunitàries de lluita contra una infecció.

Tenen efectes secundaris, alguns menys que altres, i poden provocar problemes intestinals, estomacals i digestius. Els seus efectes terapèutics són transitoris, i un cop suspesa la medicació, el procés patològic pot reaparèixer, de manera que sempre es disminueix gradualment la seva administració, perquè no apareguin novament els símptomes.

 

 

b) Els tractaments modificadors de la malaltia

La Immunoteràpia ha estat fins ara la principal estratègia terapèutica per lluitar contra l’esclerosi múltiple.

Els fàrmacs immunomoduladors o immunosupressors permeten controlar la resposta autoimmunitària i la inflamació mitjançant l’actuació sobre les cèl·lules responsables del sistema immunitari i del sistema nerviós central. D’aquesta manera ajuden a disminuir la neurodegeneració associada a l’EM.

Objectius de la Immunoteràpia:

  • A curt termini, controlar la inflamació i evitar nous brots
  • A llarg termini, alentir la progressió de la discapacitat

Taula de medicaments aprovats per l’European Medicines Agency (EMA) entre 2011 i gener de 2018

 

En la pràctica clínica habitual, s’inicia el tractament amb fàrmacs de primera línia, que redueixen la taxa de brots i de noves lesions, així com la progressió de la malaltia a curt termini.

En aquells pacients que no responen favorablement a aquests medicaments, es prossegueix el tractament amb fàrmacs de segona línia, que són més eficaços, però que tenen un major risc de produir efectes secundaris.

Els tractaments de primera línia (com l’interferó beta i Copaxone) actuen sobre diferents aspectes del sistema immunitari sense provocar immunodepressió, pel que en general són bastant segurs.

Els efectes secundaris més comuns poden incloure símptomes pseudogripals, canvis d’humor i reaccions en el lloc de la injecció.

Els tractaments de segona línia (com natalizumab i fingolimod) són més eficaços clínicament, però poden presentar certs efectes adversos, com ara l’increment d’infeccions, disminució de la freqüència cardíaca, augment de la tensió arterial o l’edema macular.

Els immunosupressors segueixen sent teràpies de gran interès, pel que existeixen nombrosos projectes d’investigació, més de 500, en fase clínica actualment.

 

Taula de principis actius que s’estan investigant actualment

 


Segueix llegint …

 

Notícies relacionades: