L’avaluació de les lesions a l’escorça cerebral ajuda a predir el risc de deteriorament cognitiu i progressió de la discapacitat en esclerosi múltiple
La Fundació GAEM impulsa la innovació biomèdica per trobar una cura per a l’esclerosi múltiple i millorar la vida de més de 55.000 persones a Espanya. Recolza la seva tasca de recerca i sensibilització sobre aquesta malaltia que no té cura.
Un estudi efectuat al Japó va avaluar les dades de 170 pacients amb EM, que van ser seguits durant una mitjana de més de 19 anys. En el moment del diagnòstic, el 41% dels pacients no presentaven lesions corticals, el 19% tenia un o dues lesions corticals i el 40% dels pacients tenia tres o més lesions corticals. Al final del seguiment, la meitat dels pacients complien els criteris de deteriorament cognitiu: el 25% per a deteriorament cognitiu lleu i un altre 25% per a deteriorament greu.
Les anàlisis estadístiques van demostrar que els pacients que finalment van desenvolupar un deteriorament cognitiu sever tenien substancialment més lesions, de mitjana, quan van ser diagnosticats.
“Els pacients amb deteriorament cognitiu mostren un nombre significativament més gran de lesions corticals en el moment del diagnòstic, amb referència als pacients cognitivament normals“, va dir Ziccardi. De manera semblant, els pacients amb deteriorament greu tendien a tenir més lesions corticals en el moment del diagnòstic que aquells amb deteriorament lleu, va anotar.
Cal destacar que entre els 68 pacients amb tres o més lesions corticals en el moment del diagnòstic, més de dos terços (69%) tenien deteriorament cognitiu al final del seguiment, i el 41% complia els criteris de deteriorament greu. Per contra, entre els pacients amb zero lesions corticals en el moment del diagnòstic, només el 38% presentava deteriorament cognitiu al final del seguiment, i la major part del deteriorament va ser lleu (26%).
“Per tant, podem concloure que el nombre de lesions corticals al moment del diagnòstic d’EM discrimina amb precisió entre la presència o l’absència de deteriorament cognitiu després de dues dècades d’EM“, va dir Ziccardi.
Com a tal, les lesions corticals “han de considerar-se com un marcador predictiu de deteriorament cognitiu a llarg termini” a l’EM, ha afegit Ziccardi, i ha assenyalat que les proves de lesions corticals poden facilitar la identificació i el maneig del deteriorament cognitiu que es desenvolupa més endavant.
En un pòster separat a ECTRIMS, els investigadors van presentar els resultats d’una anàlisi similar realitzada per avaluar la relació entre les lesions corticals i el risc de progressió de la discapacitat i conversió a EM secundària progressiva (EMSP). Aquest cartell es titulava “Les lesions corticals al moment del diagnòstic prediuen la conversió a esclerosi múltiple secundària progressiva i l’acumulació de discapacitat: un estudi de seguiment de 20 anys“.
Aquesta anàlisi va incloure 152 pacients amb EM remitent-recurrent (EMRR) en el moment del diagnòstic. Entre ells, 47 tenien síndrome clínicament aïllada (CIS) i vuit tenien malaltia progressiva primària. En termes de CL en el moment del diagnòstic, 102 pacients no tenien CL, 49 en tenien d’un a tres i 57 en tenien quatre o més.
Cal destacar que després d’aproximadament 17 anys de seguiment, 39 pacients diagnosticats originalment amb EMRR o CIS havien desenvolupat EMSP. La gran majoria d’aquests pacients (84,6%) tenien tres lesions corticals o més en el moment del diagnòstic. Per contra, la majoria dels pacients que no van desenvolupar EMSP tenien menys lesions corticals, i el 61,9% no en tenia cap.
Les anàlisis estadístiques també van mostrar que els pacients amb tres o més lesions corticals en el moment del diagnòstic tenien una probabilitat significativament més gran d’assolir una puntuació de 6,0 a l’Escala d’estat de discapacitat ampliada (EDSS) al final del seguiment. En aquest nivell de discapacitat, els pacients necessiten un ajut per caminar uns 100 metres.
Els investigadors van concloure, com s’informa al pòster, que “avaluar les lesions corticals en el moment del diagnòstic podria representar un bon marcador pronòstic de l’evolució cap a la fase EMSP i un dels millors marcadors primerencs substituts d’acumulació de discapacitat“.
